He suprimit el missatge que vaig escriure ahir. Porto gairebé dos anys amb aquesta angoixa-depressió que no em deixa viure, he buscat i rebo ajuda de metges, medicaments, tècniques més naturals, lectures sobre el tema, ... però no faig net. Segueixo amb aquesta muntanya russa emocional, estic mig bé i torno a caure des del capdamunt. Ara estic en plena caiguda i us agraeixo els comentaris que m'havieu fet al text que he esborrat però llegir el que m'aconsellaveu tampoc em feia bé .
Estaré uns dies sense escriure perquè necessito trobar-me, adaptar-me a aquesta situació d'estar tan baixa un altre cop i intentar posar-me millor. Us trobaré a faltar, podeu estar-ne ben segurs, però espero tornar i fer-ho més animada, més com jo sóc. Una abraçada a tots/totes els amics blocaires. Cuideu-vos molt.
No sé què tinc. No em trobo gens bé, ja fa un parell de dies. Tinc una angoixa terrible, m'ofega. No paro de pensar en el que no he de pensar, recordo coses que hauria d'oblidar, són dates que havíem celebrat, tinc tremolors, tinc molt mal als ulls (ja sé que no té res a veure però és tan molest...), tinc malestar a l'estomac i ganes de vomitar. No sé què és però fa dos dies que ho estic passant fatal. Espero que hagueu tingut un bon pont, el meu va començar amb tranquil·litat però acaba fatal, buf!
Estic decebuda i estranyada. Hi ha coses que no entenc i cada vegada són més evidents. Quan dones una cosa per suposada i comencen a tremolar els ciments, a mi personalment, em fa sentir tan petita i insignificant que voldria desaparèixer. No m'agraden les mitges tintes, els secrets mal amagats... I el més fort és que a mi aquesta gent m'importa i em fallen, i em fa mal, i em fa sentir-me una mica més sola. Apa, descarregada. Ahir no hi podia dormir i avui, almenys, ja fa menys mal (una mica menys).
La setmana passada va ser molt agitada en la meva vida personal. I estic en plena autoavaluació sobre el moment que estic vivint, el que m'ha portat fins aquí... Divendres vaig anar a veure la Luz Casal en concert. Ella, la seva veu i les seves cançons sempre m'han agradat i em va encantar veure-la, notar la seva força i valentia. Van haver-hi molts moments emotius per mi però un dels que més va ser quan va cantar "Es por ti", amb la tonada en català del nostre estimat "Boig per tu", i va alçar les mans al cel, acabant amb una discreta però emocionant referència a la memòria d'en Carles Sabater.
La Luz va dir que havia composat la següent cançó a un noi que no creia en ell mateix, en les seves possibilitats. A mi, al moment em va venir el flaix d'alguns amics blocaires que, juntament amb una servidora, acostumem a desconfiar força en el que vindrà. També vaig pensar en uns amics que aviat tindran un nou motiu per somriure, encara que ara els hi costi de veure (B-- i A---, gràcies per ser-hi sempre!). Aquí us la deixo, escolteu bé la lletra. Cesc, Emma, Maria, Lluna, Iruna, Esther i altres blocaires que m'acompanyen: és per vosaltres.
SENTIR - Luz Casal
Abre la puerta No digas nada Deja que entre el sol Deja de lado Los contratiempos Tanta fatalidad Porque creo en ti Cada mañana Aunque a veces tú No creas nada Abre tus alas Al pensamiento Y déjate llevar Vive y disfruta Cada momento Con toda intensidad Porque creo en ti Cada mañana Aunque a veces tú No creas nada Sentir Que aún queda tiempo Para intentarlo Para cambiar tu destino Y tú Que vives tan ajeno Nunca ves más allá De un duro y largo invierno Abre tus ojos A otras miradas Anchas como la mar Rompe silencios y barricadas Cambia la realidad Porque creo en ti Cada mañana Aunque a veces tú No creas nada Sentir Que aún queda tiempo Para intentarlo Para cambiar tu destino Y tú Que vives tan ajeno Nunca ves más allá De un duro y largo invierno Abre la puerta No digas nada
Aquesta setmana farà 5 anys que ens vam conèixer. Recordo aquell temps amb un somriure, va ser una història prou original (algun dia podria inspirar-m'hi per escriure un llibre). Després, la relació. i va anar com va anar i va tenir aquell final tan patètic, fred i neuròtic.
Ara puc dir que t'enyoro: però no a tu, al xicot, a la parella. Enyoro a l'amic, amb qui ens cargolàvem de riure, amb qui ens agradava parlar fins les tantes amb el llum apagat enlloc de dormir. Enyoro com em feies sentir al teu costat.
Avui no vull roses. No vull paraules d'amor que ressonin buides a les meves orelles. No vull promeses que no s'acompliran. No vull somriures falsos ni carícies que no surten de dins. Vull sentir-me viva, vull tenir il·lusions, vull oblidar l'angoixa i el patiment i obrir-me de nou a aquesta vida on jo mateixa i gràcies al teu rebuig m'he tancat. Vull que el dia passi aviat perquè hi ha massa coses que em recorden el que ja no tinc, el que vivia aquest dia. Vull que els meus ulls, abans tan expressius, recuperin la seva llum, la seva força. VULL SENTIR-ME VIVA!
Ja feia massa dies que havia regulat el tema del descans però suposo que mai es pot dir mai i aquesta nit ha estat horrible. Tombs i tombs al llit intentant relaxar-me i agafar el son, respiracions per intentar afluixar l'angoixa que m'ofegava. Ja començo el dia malament, estic cansada, no tinc ganes de fer res i em queda tot el dia per endavant, bufffff! I l'angoixa no afluixa, em fa nosa el coll del jersei, suspiro fort i seguit. Quin dia puc començar d'aquesta manera? Que arribi la nit, ja.
El vaig veure per la tele: una entrevista al Manu Guix, que, com a bon admirador de Lluís Llach, ha volgut fer-li un homenatge amb un disc amb 11 versions. Em va semblar una persona molt agradable i al veure l'actuació que va fer despés, cantant en directe, he decidit que vull aquest disc! Es diu "11 Llachs". Aquí deixo el seu vídeoclip. Bon cap de setmana!
Està malalt. Va patir en silenci durant mesos, va rebre cops i menyspreus però ell aguantava perquè també estimava molt. Va aparentar ser fort quan havia d'aguantar el patiment del seu company. I quan ja estava a punt d'ensorrar-se va ser agredit amb força, sense miraments, amb violència. I va caure malalt. S'arrossegava, sospirava, plorava, s'ofegava sense ell. Van haver-hi mans que van venir a acaronar-lo, a donar-li escalfor dins la seva tristesa. Va necessitar de metges i especialistes. I ha anat passant el temps...
Ell segueix malalt, molt malalt. No vol estar sol però tampoc li fa cap bé envoltar-se de molta gent. La gent li recorda que tot ha canviat, que la vida ha continuat però que ell encara està malalt. Segueix amb els seus tractaments però, a la nit, quan s'amaga sota la manta, apreta les dents amb força perquè no el sentin plorar.
Tinc la dolorosa sensació que tota la gent que m'envolta tenen una vida que els omple, que els fa feliços, que els il·lusiona i els fa sentir vius. Però no és el que jo sento. Em sento sola, molt sola, terriblement sola, tancada en mi mateixa, tan tancada que em fa mal qualsevol contacte amb l'"exterior" d'aquest món de mentida que jo mateixa he creat per no veure que no sóc feliç i no fa tant ho era i molt.
Avui he tingut un xoc inesperat amb aquest exterior del qual tant m'amago i m'ha deixat feta pols. Somriures, projectes, parelles, fills, mirades brillants... No vull viure el que m'està passant, ja no ho vull viure més, no puc.
Seguint aquesta línia, he decidit dedicar el premi a 5 persones que no estan passant un bon moment amb el més enorme desig de que surti el sol per totes i escapem d'aquesta boira que no ens deixa ser feliços. Així que, el vull dedicar a
Evidentment, haureu vist que no he acomplert això de regalar 5 premis i encara m'agradaria poder-lo dedicar a més gent que passen molt sovint per aquí i em donen les seves paraules per abrigar-me en la meva soledat, però potser ja m'estaria excedint (o no?). Gràcies a tots.
Ella el va veure fugir d'aquella vida que havien anat construint en comú. No entenia perquè, no entenia quan ho havia decidit, no entenia perquè no en volia ni parlar. Va marxar amb les seves llàgrimes, amb la seva angoixa, amb els seus complexes, amb les seves preguntes sense resposta però, sobretot, va marxar pensant que s'ho devia merèixer, perquè ell li havia fet creure durant molt temps que ella no estava a l'alçada, en moltes ocasions.
I surt el sol sense ell, amb l'amarg rastre dels seus petons que ella inventa. Enyorarà el seu cos, buscarà la seva silueta al seu costat, on el necessita tant. I ell es despertarà, lluny però no massa, enlluernat per un altre sol, sota un cel diferent. I ella el recordarà però ell ni tan sols recordarà que un dia va compartir la vida amb ella, que s'ho passaven tan bé, que reien i gaudien de tots els petits moments.
I ella té el cor trencat. No té ganes ni il·lusions per res. Ni tan sols explicar el que sent, l'ajuda a sentir-se millor.
És graciós perquè els meus caps de setmana acostumen a ser de divendres a les 5 a dilluns a les 9, a dins de casa i en xandall o pijama, sense res a fer i massa temps per pensar. Però aquest ja es preveia diferent i realment ho ha estat (estic feta caldo!). I avui, dedicat especialment al Cesc i a la MAY (perquè trobo a faltar tantes coses i recordo amb molt carinyo aquell temps), aquest post-crònica del concert del 15è aniversari dels GOSSOS a l'escenari.
Divendres sortint d'escola, visita a l'esteticién pel casament de dissabte i com un coet cap a Barna. Vam aparcar el cotxe a l'Auditori i quan entravem sentim que diuen que falten 3 minuts per l'inici del concert, brrrrrrrrrrr! (eeeeeeeeeeeeeeeei, que jo he d'anar al lavabo!). L'ambient per sí sol ja era emocionant: darrera l'escenari, les bombolles que il·lustren la portada de l'últim disc dels Gossos, l'OXIGEN, sobre una cortina negra. L'Auditori estava ple a vessar, la gent estava nerviosa, corejaven els seus noms i de seguida es va apagar el llum i la gent va embogir a aplaudir i cridar. Des d'on estava situada, veia les seves parelles, pares, germans, sogres, amb un orgull preciós als ulls. Ells estaven radiants, sempre somrient, un xic emocionats en uns quants moments. Les paraules d'en Natxo, sempre tan encertades, van donar pas a un reguitzell de cançons velles i noves. Entre ells hi havia més complicitat que mai, i mira que és difícil! Potser vaig trobar a faltar alguns temes i d'altres els hagués tret. Com a bon concert aniversari, els Gossos van voler comptar amb col·laboracions de gent que ha cantat amb ells i ha compartit escenari en més d'una ocasió. Especial menció a Sopa de Cabra, els quals estaven representats per en Gerard Quintana i en Josep Tió, i que els van presentar com a "pares de tot això, amics, germans i mestres". UF, pell de gallina! També van sortir els Lax'n'Busto per interpretar una esbojarrada "Tinc fam de tu", entre en Salva i en Roger, quina descàrrega d'adrenalina! El productor Suso Saiz, la Beth i finalment, l'aparició d'en Dani Macaco, amb la cançó ja començada, just quan li tocava entrar, van ser la resta de col·laboracions. Abans dels primers bisos, la gent ja havia saltat de les seves butaques i corregut escales avall! L'Auditori en ple estava dret i cantant amb força aquelles cançons tan escoltades. Moments especials: molts! Sols, al mig de l'escenari i sense micro, suau so d'una guitarra marcant el ritme, amb un silenci general al públic, en Natxo, en Juanjo i l'Oriol, van cantar a cappella el "Helplessly hoping", quina emoció! Abans d'uns altres bisos, van sortir alguns dels convidats a entregar un ram a cada un dels 5 Gossos. La veu entretallada de l'Oriol donant les gràcies a tothom per aquests 15 anys de somni... Molts i molts moments. Tenint en compte que els hem seguit des de l'any 97 però ara feia 2 anys que no els havia vist, per culpa del que tots sabem, veure'm allà al mig, cantant, aplaudint, emocionant-me... em va fer sentir VIVA. Em quedo amb la cançó "Solstici", tot i que, vaig plorar tant que gairebé no la vaig sentir ;-) i amb l'emocionant "Corren" amb en Macaco.
Una nit genial, amb un final apoteòsic. Va tenir ocasió d'intercanviar 4 paraules, petons i fotos amb ells, recordar tants anys i tants concerts i agraïnt-nos que fossim allà. Us deixo una foto, van sortir força fosques. També he posat un vídeo del SOLSTICI a l'Auditori que tant em va emocionar divendres. Gràcies per llegir-me.
Durant aquest temps, estic passant de tot: moments dolents i moments més passables. Però aquest cop i la soletat que m'envolta, enfosqueix els meus dies i les meves nits. Fa dos dies que l'angoixa no em deixa. Ahir i avui l'angoixa m'ha atacat a l'escola i he necessitat el recolzament i les paraules amables dels companys. Gràcies per ser-hi, per l'afecte que m'heu demostrat i per la comprensió que heu demostrat amb mi.
Perquè són els Gossos i en dies com avui sento molt bé el que vol dir sentir-se de marbre. Perquè hi ha hagut un moment preciós de complicitat amb una amiga i companya de l'escola. Perquè el divendres aniré a l'Auditori a celebrar amb els Gossos els seus 15 anys damunt de l'escenari. Ells formen bona part de la banda sonora de la meva vida. I avui, més que mai:
A tu, la que sempre té un CHEERS! per fer-me riure: gràcies per haver aparegut a la meva vida i voler compartir coses tan meves, sense recança; per fer-me còmplice de les teves coses. Qui m'hauria dit que tan lluny de casa, em sentiria com a casa gràcies a tu. Gràcies AMIGA, i gràcies al husband que també forma part del pack. Us estimo molt!
Aquest és el meu post número 100. Durant tots aquests mesos, he buidat molts sentiments i pensaments. Moltes vegades els meus escrits han estat plens de llàgrimes i angoixes degut al moment que estic vivint, però dins meu hi ha moltes ganes de sortir d'aquest pou, de tornar a gaudir de la vida, de somriure i ser la noia de sempre.
En aquest camí, s'han anat afegint espectadors, lectors que fidelment han anat passant i han buscat el costat positiu del que jo exposava per arrencar-me un somriure. No vull oblidar-me de les noves incorporacions, que han entrat fermament en aquest raconet. El bloc s'ha convertit en una part molt important del meu dia a dia, llegir-vos, escriure, contestar als vostres blocs... I a molts de vosaltres ja us considero "amics" perquè m'agrada pensar que som aquí per fer pinya i recolzar-nos els uns als altres. Bé, deixem els sentimentalismes i treiem les copes de capa i el confetti: salut i moltes gràcies a tots! Un petó ben gros
Sempre porto la màscara. És bonica, riallera, fa bromes i mostra complicitat. Però només això, una farsa. A vegades, es perd la seva mirada en l'horitzó, davant d'una parella o d'una mare amb el seu nadó. No vull ser jutjada perquè ENCARA estic així, no vull ser assenyalada com "la que no vol sortir-se'n", i no se m'acudeix una manera millor: ells tranquils i jo m'ho empasso sola.
Hi havia una vegada una noia que vivia en una bombolleta. A dins només hi havia l'aire suficient per viure i ella es negava a sortir a buscar-ne noves alenades a fora per poder permetre's petits luxes com una bona rialla, una estona de conversa o una passejada. No sempre havia estat així. Un temps abans ella vivia, disfrutava, somreia i respirava. Ella tenia el cor molt gran, potser massa. Però va cometre l'error d'entregar-lo, sense mesura, sense temença. Durant un temps es va sentir embolcallada d'amor i d'aquell aire fresc que tant necessitava, que ell li entregava cegament. Però les coses van anar canviant. Hi havia retrets, gelosies i dolor. La noia pensava que no mereixia l'aire que ell li regalava i se sentia malament, petita i perduda. Però ella volia aquell aire, el necessitava per viure. S'havia convertit en la seva vàlvula de vida. Ell mai va avisar que volia tallar la via d'aire però un dia desagraït i fosc, unes enormes tisores rovellades van tallar el tub i la noia va començar a sanglotar, a convulsionar-se, buscava el contacte, cercava aquella mà amiga, aquell cor entregat que li donava l'aire, la vida. I ja no hi era. La noia va caure a terra, defallida, desmaiada de tan plorar, de tan patir. Cors amics van donar-li aire un temps. Ella va refer-se, va poder aixecar-se dempeus altre cop, però seguia notant el tall de les tisores lletges i sentia que aquell aire no era realment per ella, que no li pertanyia. No tenia cap dret de xuclar l'aire que altres personetes necessitaven. I va allunyar-se de tot i de tothom. I va crear-se la seva bombolleta, fosca, petita, estreta, amb l'aire just, just per sobreviure, just per no morir. Però tan menuda era la bombolla que a fora es van quedar els cors amics, les vies d'aire, les il·lusions. I allà està encara la noia, panteixant, intentant no abusar del poc aire que té, plorant quan recorda les abraçades, els petons i l'AIRE que mai més tornarà.
Tornada a la feina després de deu dies de vacances. Deu dies que no he aprofitat per dormir perquè no he tingut l'ocasió i ara mateix voldria que es posés a ploure. Donaria tot el que tinc per poder-me quedar a casa mirant com a fora plou i la pluja s'emporta el cansament, les desil·lusions, l'angoixa, les preocupacions... Vull passejar-me sota la pluja fins a quedar amarada d'aigua. Vull que plogui...
Vaig tornar de la meva escapada a Brno. Van ser dos dies bonics, un canvi d'aires en el meu estat sempre s'agraeix. La ciutat és bonica, amb racons amb encant, però em movia quelcom més que fer turisme. Ens vam retrobar part de la colla que ens vam conèixer aquest estiu fent un curs a Anglaterra i vam anar a veure la profe, que és d'allà. És una tia genial, sensible, valenta, optimista, carinyosa... Va haver-hi un moment en que gairebé em desmunto quan em va preguntar com estava i tal, les dues vam compartir les nostres històries, amb els ulls plens de llàgrimes.
Van ser un parell de dies molt intensos: als matins vam estar a la seva escola, veient com donava la classe d'anglès i donat-li un cop de mà. És una escola molt diferent de les que coneixem per aquí, amb un mètode molt atractiu i em va agradar molt de conèixer ni que fos durant dos matins. A les tardes ens va portar a fer turisme i van ser moltes les xerrades còmplices entre el grupet, in English of course (sempre que podíem quèiem en el català, és clar).
Vaig riure, vaig sentir el fred a la cara, vaig veure i trepitjar neu, vaig parlar, riure i compartir, i a la tornada un altre cop la baixada.
Em sento sola. Sé que és difícil però ara mateix em fa mal que em jutgin perquè jo em sento així i no en sé més... Gràcies.
Demà ben aviat comença la meva escapada. Me'n vaig un parell de dies i un parell de nits a BRNO, República Txeca. A l'estiu vaig fer un curs a Anglaterra amb una professora genial que era txeca i ara anem a fer-li una visita algunes de les seves alumnes. Em fa ànsia, no us penseu. Esperava aquests dies de vacances amb candeletes per poder descansar i fer el manta però ho hauré d'aplaçar per a partir de dijous.
Tinc ganes de veure la Sharka, tinc ganes de veure les companyes, tot i que trobaré a faltar a les que no venen :( Espero carregar-me d'energia positiva, riure molt, practicar el meu English i desconnectar. A la tornada ens retrobarem. Salut i fins aviat.
Avui he fet de cangur de la nena de ma cosina. Té 13 mesos i poc i em té el cor robat. És simpàtica i divertida. És la dolçor en persona i tenir-la aquí, abraçar-la, jugar amb ella, mirar-la com s'adorm... em fa molt feliç, malgrat recordar-me el que m'agradaria tenir un fill i gaudir-lo, veure'l créixer. Tinc un nus a la gola, una barreja de sentiments: la felicitat que em dona la petita i el neguit perquè veig molt llunyà el somni de ser mare. Demà més.
Fa dies que vull escriure i no sé què escriure. Penso un tema però no m'inspira prou. Penso el que sento però no hi ha cap novetat que valgui la pena per ser inclosa al bloc... I avui, després de molts dies de dormir com un tronc (amb més pastilles per dormir del compte), no puc dormir. Estic cansada i vull que tot torni a la normalitat.
Les hores corren sense aturar-se, passen els dies sense adonar-me'n, ja fa massa temps que estic aquí, atrapada. Ja no sento res, no tinc consciència del meu propi jo. No em sento els braços, les cames, però encara menys em sento el cor. Estic enterrada entre les cendres que broten del meu propi cor. No estic morta, estic paralitzada, hipnotitzada, atemorida, dolguda: sola.
Vaig bloquejar els meus sentits perquè ningú més els toqués, que ningú tornés a jugar amb els meus sentiments. Vaig tapar els meus ulls perquè ningú reconegués la meva ànima. Vaig tancar-me la porta de la vida. Vaig córrer a amagar-me lluny de tots, per fugir de la vida, de la gent. En realitat, encara existeixo? Vas enterrar-me sense haver mort, vas oblidar-me i condemnar-me.
Però els records no se'n van, aquells matins que obria els ulls i tu eres el primer que veia, els teus llavis, les teves mans, aquella veu que em feia somiar, dormir cada dia agafats de la mà. Però ja no hi ets i jo no et puc borrar, ni tan sols crec que ho vulgui fer. La meva vida és una presó i ja no visc.
I vau marxar. Massa aviat, massa dolorós, massa injust. Vau deixar rera vostre un rastre de tristesa i un sentiment de horrible, gairebé insuportable. Quan vau marxar, la meva situació personal no era la millor, i segurament encara no ho és. Vaig patir la vostra partida i sovint segueixo recordant-vos amb llàgrimes. I no us coneixia però estimo molt a qui us estimava. Una de les persones més importants de la meva vida. Algú a qui no tinc al meu costat, algú a qui no estic fent costat. Voldria abraçar-te, dir-te que sempre hi seré, que la teva amistat m'importa massa per perdre-la per una tossuderia. Espero que us hagueu trobat, que us acompanyeu i que des d'allà on ara sou, no deixeu de transmetre la força que els vostres necessiten per tirar endavant.
Quan sentis que la vida t'enfosqueix els camins, les estrelles s'apaguen i et tanca en laberints. Quan no trobes amics, ni escoltes el riure cantar entremig de les pedres de tornada al mar. Eleva la teva veu deixant volar el teu anhel, com vola el pensament quan s'inspira en el silenci. Descobriràs respostes en els llocs més inverosímils, entre pètals de flors, en el somriure dels nens, en el refilet dels ocells quan la tarda d'atansa. Al cel, a la terra, al sol, als estels, a l'aire, al mar, a l'aroma de pi.
La trobaràs a la teva vida als matins d'hivern, quan aixequis els ulls buscant la calor del cel. En records arxivats de moments oblidats, quan nous ulls coneixin els teus dolors passats.
On poder trobar la resposta a tots els nostres interrogants? Enlloc millor que en nosaltres mateixos, només nosaltres coneixem les raons de les nostres penes, angoixes i pors. Només nosaltres tenim la clau per obrir el nostre cor i deixar-lo parlar, només nosaltres tenim el poder de deixar enrera el passat i mirar-lo amb nous ulls, sense culpes, ni amargors.
I, si no fos tan difícil, sabria que aquest és el meu camí, però ja no puc, després de tant temps, estic esgotada.
Dissabte a la nit vam quedar per sopar. Era un sopar sorpresa per un cosí que es casa a l'abril. Ens hi vam presentar gairebé tots els cosins i parelles. Erem 15 persones. Va ser molt maco. Sempre havíem parlat de fer un sopar de cosins però va ser l'excusa perfecta per fer el primer. Durant la trobada, va sorgir el tema d'Ell, del mal que m'havia fet i del que m'havia canviat la vida. Vaig haver d'apretar fort les dents i reprimir les llàgrimes pensant que sóc la segona cosina més gran, que estic sola, que no tinc fills (ni crec que n'arribi a tenir). Tots s'ho van passar molt bé i jo vaig estar contenta de la trobada però em va remoure moltes coses perquè Ell no hi és i no tornarà. I jo el trobo a faltar i encara no entenc perquè va passar tot allò. Teníem molts projectes, molts somnis que ja no es compliran, i Ell, el meu gran amic, confident, amant i company, va marxar sense voler saber mai més de mi. I jo encara hi penso. I jo encara el ploro. I jo encara...
No puc més. Aquesta situació és superior a mi. Sempre he suportat malament les crítiques però aquesta vegada em trenca per dins perquè em sento indefensa, perquè no considero haver fet res per merèixer-ho. És un cop molt dur que em falli l'entorn laboral perquè a la meva vida, ara mateix, era l'únic aspecte on m'hi sentia tranquil·la i bé. Què he fet malament? Potser precipitar-me a enunciar unes intencions professionals de les quals encara estava dubtosa? Però, ni que fos això: hi tenia tot el dret! S'han sortit amb la seva i s'hi ha afegit gent de la qual no m'ho esperava.
Avui estic trencada, només tinc ganes de posar-me sota l'edredó i desaparèixer d'aquest malson. (perdoneu el to del missatge, fa dies que ho aguanto però avui estic destrossada)
L'Striper em va donar un premi i em va agradar molt el detallàs! Hi he estat pensant i, en principi, no volia passar el premi a ningú per no fer diferències i perquè tots sou importants per mi en moments concrets però, per altra banda, no vull que el premi deixi de rutllar per culpa meva per tant... intentaré fer la meva tria!
Es reparteix el premi a 7 blocs que consideris que són solidaris amb la resta de blocaires. Em sembla que algun dels premiats ja ho ha estat prèviament però són els meus fidels comentaristes per tant, jo també els vull premiar:
EMMA http://lembruix.blogspot.com/, perquè tot just l'acabo de conèixer però té un bloc preciós i tinc moltes ganes de seguir-la coneixent.
I als que no he pogut anomenar però sempre hi sou, també us envio una abraçada i un GRÀCIES enorme. Aquest premi és per tots, pels meus amics i amigues blocaires.
No recordo la primera vegada que les nostres mirades es van creuar i van somriure amablement. No recordo el gest de la teva cara ni la primera paraula. Les amigues són un moment, un lloc especial, una circumstància o potser una eternitat... Són aquella broma que et fa cargolar de riure, aquella idea que desperta en tu el teu costat més trapella, la companya de viatges, un consell a destemps, una frase en silenci, una mirada de complicitat, una trucada sense fi, un somriure ampli, una paraula de recolzament, aquell mirall on emmirallar-te, una mentida piadosa, un retret, una espatlla on poder plorar...
Al final, l'amistat pot prendre camins diferents però sempre quedarà aquella espurna de la il·lusió viscuda i l'esperança de retrobar-la. Aquest missatge és per vosaltres.
Sí, per tu, Cè, perquè sé que hi ets, que em llegeixes, que segueixes les meves passes a la distància, perquè m'has fet plorar al llegir el teu comentari al meu antic text, perquè no volia contestar-te'l allà, perquè t'enyoro, perquè t'estimo moltíssim i mai seré capaç de demostrar-t'ho suficientment. Vas fer molt bé de veure-t'hi reflexada, era per tu, per la meva Marta i també per ella, algú que he perdut per uns malentesos idiotes en aquesta vida que tant ens ha colpejat en aquests dos últims anys. Espero que siguis molt feliç, t'ho dic de cor, encara que no puc evitar la comparació amb el meu cas i fa que m'enfonsi més en la misèria.
Un petó molt gros a tu i els teus, grans i petits
(normalment no he escrit textos personalitzats però l'ocasió s'ho valia, espero que no et sàpiga greu)
Un dia ho faré: podré reprendre la meva vida després que tu me la fessis malbé, seré una altra vegada jo i no em sentiré culpable cada vegada que alguna cosa al meu voltant no surti com jo voldria. Aconseguiré somriure abans de dormir pensant en les coses boniques que han passat durant el dia. Aniré amb la cara ben alta sense avergonyir-me perquè em vas deixar sense cap mirament. Lluitaré per defensar les meves idees a la feina, sense deixar que una minoria tan escassa faci malbé el bon ambient i l'harmonia de la resta. Allunyaré per fi tots aquests ocells negres i ombrívols que m'inunden de tristesa i pessimisme. I sobretot, intentaré recuperar tots els éssers estimats que he fet fugir del meu costat. A vosaltres, ja sabeu qui sou, les persones que més em vau recolzar, que més em vau escoltar i abraçar quan ell va marxar, poc us puc dir d'aquesta necessitat d'allunyar-me de vosaltres, "d'obligar-me a oblidar"... només una cosa tinc clara: us enyoro i us estimo.
Avui estic farta de la gent que amb la seva actitud ho embruta tot: gent mentidera, gent falsa, gent prepotent, gent que critica, que malmet, que vol fer mal... perquè són aquestes les que avui m'han fet plorar, m'han fet indignar i m'han fet veure que el meu entorn laboral tampoc és ni serà tranquil i afable. Avui els projectes professionals ja no em provoquen aquelles pessigolles de nervis, il·lusió, sinó una barreja de ràbia, impotència i desgana. Estic cansada però no és només físicament...
Avui ha estat un dia per païr moltes coses, en les quals m'han sorgit moltes pors i fantasmes personals que em fan sentir petita, insignificant. Projectes professionals que m'omplen de dubtes, persones al meu voltant que em fan sentir molt bé però que no tapen a les que no aguanto... Amics que fa temps que tinc oblidats, en aquest intent d'amagar el cap sota l'ala. Grans AMICS amb majúscula que no hi són i que no sé si tornaran. Avui voldria aturar el temps, que res d'això estigués passant i poder parar temes que sé que em desbordaran. No sé què fer... (perdoneu, hi ha uns projectes professionals en els quals m'hi estic posant de quatre potes i que potser no he valorat prou: se m'està escapant de les mans i estic molt nerviosa!). Bona nit.
Com si es tractés d'un somni es desperten els meus sentits, amb tristesa i sentiments eterns, amb enyorança, amb la sensació de pèrdua tan latent, a flor de pell... Em sento flotant, com si estigués vivint una vida que no és la meva, una vida que jo no he triat, una vida que no vull. El sentit de la vida a vegades ens obliga a canviar de direcció de forma molt brusca i ens porta, sense remei, a un laberint de confusió que t'ofega i et xiuxiueja a cau d'orella que tot s'ha acabat. I de cop ens adonem que la realitat es torna dura, que els pensaments van en una sola direcció, que aquell que t'havia promès caminar amb tu pel camí de la vida ha fet drecera lluny de tu, que no som capaços de veure les papallones i les flors al nostre voltant, i tot esdevé records borrosos i llàgrimes. Una promesa, una vida en comú, un somni trencat... i de cop, soletat.
Ei, que fort! Quina il·lusió! Fa unes setmanes em va alegrar que em passessin un meme i ara... acabo de rebre un premi que m'ha fet somriure, un premi que m'ha regalat la Lluna, de http://llagrimadelluna.blogspot.com i potser perquè ha vingut en aquests dies que estic passant encara m'ha fet més il·lusió. Gràcies Lluna, saps que aquesta "amistat blocaire" amb tu i amb una colla de bona gent que aquí estem forjant és molt important per mi, oi?
Informació sobre el premi:
Aquest premi ha estat creat per Eseya http://arteypico.blogspot.com/ Les regles del premi són les següents: Has de triar a 5 blocs que consideris siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aporti a la comunitat bloguera, sense importar el seu idioma. Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc perquè tots ho visitin. Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que ho ha premiat. Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Art i pic perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi. Exhibir aquestes regles.
Bé, el que ja no m'agrada tant és haver d'escollir 5 persones per otorgar el premi... Vosaltres sou els meus habituals i us he llegit cada dia, per molt que jo no tingués moral per escriure, heu estat aquí en moments bons i en moments molt més delicats...Per això i moltes més coses voldria poder repartir més premis però no pot ser. He intentat trobar 5 blocaires amics que aprecio molt i que no l'haguessin rebut. Els premiats són:
